Mig any aguantant, mig any estant sola davant d'això que em passava i no sé ben bé perquè...mig any mirant endavant i sense solucionar coses del passat. No puc dir que ho he solucionat, però he fet un pas més. Si més no he buidat el pap, he aconseguit treure una part del dolor, una petita part.
Tot i plorar molt, el somriure és present en mi...
Gràcies per fer-me sortir tot el dolor que tenia dins...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
que no s'apagui aquest somriure doncs...
...i que tancar les portes del passat serveixi per obrir les del futur i sobretot les del present...
La vida esta plena de sorpreses. A vegades ens posem nosaltres mateixos quelcom a la vista per tal de no veure la realitat. Però... quan aquesta es tan palpable, es mostra cruel i ens fa mal, malgrat que per fora seguim somrient.
He arribat aquí de casualitat. He vist que es parlava del somriure i aquí estic.
Curiosament una de les darreres entrades del meu quadern, parlava del somriure.
Tornaré per llegir amb mes calma els que escrius.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada