No em sorprèn, no em sobta, però em fot!

Veure com una persona que aprecies i t'estimes topa una vegada i una altra amb la mateixa pedra...què hi haig de fer jo??

Tinc ganes d'abraçar-la i de dir-li que no està sola, que pot comptar amb mi...plorar amb ella, perquè ara mateix és el que estic fent. És la manera de mostrar les coses, tant si em fan contenta com si em fan estar trista...manera d'expressar sentiments. Per algú pot ser bonic, per d'altres que és una sort, però hi ha moments que tens ganes de plorar i no toca...i això és el que m'ha passat avui.He rebut la notícia a la feina, i allà no tocava, no tocava mostrar que unes paraules escrites en una pantalla em podien remoure tot el que tenia a dins, tot i que veia a venir que tard o d'hora aquestes paraules serien una realitat.

Uf, és fa difícil de pair, d'assumir i de reconèixer que no em ve de nou... aquest escrit no el faig per fer sentir a la persona més culpable, sinó perquè necessito treure tot això que tinc dins d'una manera o una altra...i ara mateix és el recurs que tinc més a l'abast i que sé que tindrà algun lector. Després em podré parlar.

La dona forta...també té els seus punts dèbils i veure patir a persones que m'estimo em fa estar així.

ESTIC AMB TU!