Avui he trobat una petita cosa molt tendre, que m'ha fet estar una estona del meu aborrit matí amb els ulls negats...
No em feu massa cas, hi ha una nova descripció que em defineix: sóc una pànfila que va de dura...per tant, ara que ja ho heu descobert puc donar llum a la pànfila que porto a dins...
Escoltant aquesta petita cançó m'ha vingut al cap un petit trosset d'una cançó de Bob Marley que va traduir l'Alex Vendrell, que cantava amb Inadaptats i que també interpreta Cesk Freixas: "regalant el més gran tresor, l'amor de mares a fills".
Perquè el que fan els pares i les mares per nosaltres difícilment algú més ho farà...Un petit homenatge a la meva mare, que cada dia em pot sorprendre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada